Les artèries de l'horta

Paisatge i paisanatge: Toni Torà, guarda de la séquia Real de Montcada en el tram entre Paterna i Godella
VICENTE LLADRÓ / Las Provincias

Toni va amb presses. L'aigua havia d'haver entrat a la Séquia de Montcada a les sis del matí i s'ha endarrerit a les dues de la vesprada. A més, a la veïna séquia de Tormos van a realitzar-hi unes obres i necessiten mantenir el canal sec, per la qual cosa han avisat perquè agafen la seua part. Aixina que el cabal pujarà a quatre metres cúbics i mig per segon i cal espavilar-se per distribuir l'aigua i que tot vaja bé. S'acumula la faena i no hi ha temps a perdre.
Ens hem citat en el vell escorxador de Godella, que ara es destina a finalitats culturals. Toni no diu "matadero" [com el periodista], sinó 'escorxador'. També crida l'atenció quan pronuncia altres paraules en un valencià més ortodox i acadèmic de l'habitual per ací, com 'gaudir', o 'mileurari', quan parla del seu fill, Pau, que ja viu pel seu compte, tot i ser encara mileurista, com tants joves. A més, no se li nota forçat, li ix natural aquest valencià més pur que sona tan bé. Després entendrem per què, quan explique que la seua dona, Amparo, és filòloga i professora de valencià, «i com sempre em corregix, procure parlar millor, i m'agrada».
Al costat del vell escorxador hi ha els horts urbans organitzats per l'ajuntament de Godella. Han anat a més i estan cuidats. A aquesta hora del final de la vesprada es troben plens de nous hortolans, en plena faena. Toni s'acosta i els diu que ja poden posar-se a regar. Fa un moment, la sèquia, que passa pel costat, estava quasi seca, però ara es nota que va pujant el cabal.
Toni Torà Giner és guarda de la séquia de Montcada, de la Reial Séquia de Moncada, com acostuma a corregir el seu president, Francisco Romeu, recordant que és reial pels privilegis concedits per Jaume I, fa quasi vuit segles.

Nou guardes i un 'torner'

Toni és un dels deu guardes d'aquesta comunitat de regants que abasta 30 pobles i 13 pedanies, des de l'assut sobre el Túria al terme de Paterna, un poc més amunt d'on creua l'autovia del 'by pass', fins als camps entre Puçol i Port de Sagunt. A ell li correspon precisament el tram entre Paterna i Godella, abastant enmig Carolines, Benimàmet, Beniferri i Burjassot.
És un guarda 'itinerant', dels nou que acompanyen l'aigua i maniobren per distribuir-la bé. Vuit s'encarreguen de trams successius voltant de Montcada, Meliana, Albalat dels Sorells, Museros, Massamagrell, El Puig i Puçol. El desé és el 'guarda torner', el que els coordina a tots.
La sèquia discorre entre una escola pública i la del Sagrat Cor. Toni accedix per ací fins al voltant del vell molí de Godella. Per entendre'ns, una enorme comporta que reté el cabal. Per alçar-la del tot són necessàries 350 voltes d'una maneta que el guarda s'acobla a l'engranatge, per anar obrint o tancant, segons convinga. Ara toca obrir perquè vindrà més aigua, no siga que es desborde, però tampoc cal alçar de colp, perquè es generaria una ona. Cal actuar amb diligència i molt coneixement.
Toni coneix cada viarany de la seua demarcació com el seu propi palmell. Circula pels laberíntics camins hortolans gairebé de forma automàtica, i entre mitjanes d'uns i altres reductes d'hortes talla per tramades urbanes. Conforme passa pels camps va deduint el que caldrà fer. «Ací -diu per exemple- van regar la setmana passada aquests horts de tarongers i no els tornaran a regar ara, sinó passades tres setmanes; aquestes parcel·les estan abandonades, aquelles cols ja s'han regat, i les plantonadas del costat, després no ha de quedar ningú pendent en aquest ramal, hauria cridat, i no es veuen cotxes. Aixina que pot tancar la portella corresponent. I de seguida, a maniobrar sobre un altre entorn, aquest de 800 voltes, al costat del vell Molí del Batà de Paterna.
A poc a poc anem veient com apareix una horta més degradada. El paisatge cuidat de Godella ha donat pas a un altre amb camps i edificis abandonats, alguns es van incendiar, les parets amb grafits, i en les motes i voltants de la sèquia s'ha de mirar amb compte on es posa el peu, perquè està ple de caques de gossos. Sembla com si tots els propietaris de cans paterners els portaren per ací.
Toni corrobora que aquesta part és més conflictiva. També pel tipus d'agricultors que hi ha. Escassegen més els professionals, s'han fet vells i ho han deixat, no hi ha continuïtat familiar. El seu buit ho van omplint en part aficionats que planten hortalisses en parcel·les que estaven incultes, sovint amb permís dels amos, a voltes en règim de lloguer, i també és notable la proliferació de camps d'alfals. L'auge de les quadres de cavalls de tot tipus (de passeig, equitació, tir i arrossegament, pura raça, etc.) ha fet que augmente la demanda de farratge, i com que hi ha sequera a tot Espanya i el transport ha pujat tant, resulta més rendible plantar alfals prop, sobretot si hi ha aigua gratis i abundant. Diuen que la bala d'alfals es cotitza a més de quatre euros.

Claus i cadenats

Arriba un jove que li demana ajuda. Vol regar l'alfals però no porta clau per obrir el cadenat de la portella. Toni es queixa de la manca de previsió i busca a la furgoneta la clau doble corresponent. Acumula desenes de claus. Portelles i vàlvules estan assegurades amb cadenats i la seua faena és anar obrint aquestes derivacions segons calga, per tancar-les quan s'acaben els torns de reg. Alhora, va alçant els torns sobre el canal per anar deixant passar el cabal. Resumeix així la tasca de bon govern: «Es tracta que no es quede sense aigua ningú que l'espere, però que no sobre, que no es perda, que seguisca el seu curs fins al final, i quan s'acabe, torna a començar el torn per dalt ». I aixina successivament.
Al costat del voltant del Molí de la Penya, a prop del col·legi de La Salle, uns nens naden a la sèquia plena d'aigua i la seua mare els riu la gràcia tot i el perill. Toni ho lamenta, però advertix que «ja no val la pena dir-los res, perquè damunt  t'insulten, t'humilien, et trenquen els cadenats o els omplen de cola ... Hi ha molt vandalisme, i un deteriorament incessant. No és ja robar, sinó trencar perquè sí, i no hi ha autoritat que ho frene».

Entrevista a Thomas Glick

 Us reproduïm, pel seu interés, l'entrevista apareguda a la revista Mètode

Era la dècada dels cinquanta i el nord-americà Thomas Glick i els seus pares recorrien amb cotxe el trajecte que va de Saragossa a Madrid. Els paisatges de Castella, que tant han inspirat personatges de la talla d’Azorín i Antonio Machado, van corprendre profundament el jove de quinze anys, despertaren el seu interès per aquell país llunyà, al qual tornaria una vegada i una altra a la cerca d’estudi i coneixement. Avui, Glick és professor d’Història Medieval en la Universitat de Boston i acaba de ser nomenat doctor honoris causa per la Universitat de València.

Glick fa més de quaranta anys que ve a Espanya per realitzar investigacions sobre la recepció de les idees científiques, principalment el darwinisme, la psicoanàlisi i la teoria de la relativitat. En els últims anys, ha dedicat la seua atenció a l’estudi de la història de la tecnologia a València, sobretot la dels regadius, i ha esdevingut un incansable defensor de l’horta valenciana. És membre de prestigioses institucions, com la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i la Societat Espanyola d’Història de la Ciència, entre altres. La seua labor com a hispanista ha estat reconeguda amb guardons com el premi internacional Geocrítica 2004, el premi crítica Serra d’Or d’investigació del 1987 i la medalla acadèmica de la Societat Mexicana d’Història de la Ciència. 

Entre l’atrafegament dels compromisos i assajos per a la cerimònia d’investidura com a doctor honoris causa, el professor Glick aconsegueix trobar temps per respondre unes preguntes a Mètode. Assegut amb la seua dona i un amic a la terrassa d’un bar, el professor compleix amb la seua promesa de portar un barret estil cowboy per poder ser reconegut amb facilitat. «Ja ningú no en porta, de barret», lamenta, i és que Glick, com tot historiador, no pot evitar sentir una certa nostàlgia pel passat.

Què significa per a vostè la distinció que ha rebut avui en la Universitat de València?
Trobe que la meua carrera ha estat distingida per haver estat associat a aquesta universitat per més de cinquanta anys. És poc comú establir una relació amb una universitat aliena a la teua durant tant de temps. És per això que per a mi és un honor extraordinari. Un honoris causa en una universitat amb què no tens connexió no té sentit. Com que em jubilaré d’ací a poc, és un final de carrera magnífic. Em fa la sensació que he fet alguna cosa d’importància.
Com és la vida d’un historiador?
És com si em pagaren per practicar el meu hobby. A més, he tingut la sort d’haver connectat amb un grup de col·legues en aquesta universitat. Les invitacions constants a congressos i altres esdeveniments ens van obligar a comprar una casa ací, perquè no podíem gastar tant en hotels. Així doncs, en vam aconseguir una en un poblet anomenat Gorga, prop de Cocentaina. 
Moltes persones acaben la carrera d’història convençudes que només tenen possibilitat en l’ensenyança. Al començament, li va ser molt difícil aconseguir el finançament per als seus projectes?
No, era fàcil. No trobe que ho siga ara, però ho era llavors. Quan vaig tornar de Barcelona als Estats Units, el govern pagava a alumnes per estudiar llengües no corrents sense exigir-los res. A mi em van pagar durant dos anys. Després, em van donar una altra beca per venir ací a realitzar les meues investigacions. Això era enmig d’una expansió dels sistemes universitaris als Estats Units. Es creaven nous llocs constantment. Això va acabar al voltant de l’any 72 o 73. Les universitats estaven en fase d’expansió. Hi havia diners. Recorde que en la Universitat de Texas, la meua primera ocupació en l’Institut d’Estudis Llatinoamericans, el director un dia va baixar les escales cridant: «Hi ha algú que necessite diners?»
Quant a València, en l’última entrevista que va concedir a Mètode, li va donar quinze anys de vida a l’horta. Ja n’han passat set. La situació ha millorat?
Això ho pots verificar amb els teus propis ulls. És horrible el que està succeint. No hi ha cap consciència en el públic en general que les hortes periurbanes són molt rares. A Damasc, l’horta pràcticament és morta, a Palerm hi havia una horta que ja no existeix. Per a mi és com presenciar l’extinció d’una espècie; en aquest cas, aquesta espècie és un tipus d’assentament humà històricament molt important, i és una llàstima que no s’haja preservat ni un sector com a Recinte Històric Nacional, per exemple. 
Les raons per a conservar-la són més aviat de caràcter històric?
Les sèquies tradicionals han estat demonitzades com a deficients: mal­baraten aigua, etc. Però ací succeeix una cosa molt curiosa, la idea dominant ara entre els agrònoms és que s’han d’eliminar les sèquies superficials, entubar l’aigua i fer reg de goteig. Ací hi ha dos problemes. El primer és que això interfereix en la recàrrega natural de recursos aqüífers, que es fa gràcies a la filtració d’aigua en aquests camps de reg. El segon, es relaciona amb l’evapotranspiració. L’aigua s’evapora, la qual cosa permet la pluja; i el científic Millán Millán ha demostrat que en aquestes últimes dècades, de seguida que s’abandonen les superfícies amb regadius funcionals per l’expansió de la ciutat o la dessecació de terres marjals, el resultat és menys pluja. Això és contraproduent. Si es prossegueix amb l’entubament, la pluja serà encara menor i caurà en llocs diferents d’aquells en què queia anteriorment. És un desastre. Potser és massa tard per a l’horta. A la ribera del Xúquer començaran l’entubament sense cap seguretat que la producció tindrà un increment, i a un gran cost. Mantenir les sèquies tradicionals, en canvi, no representa un cost. Qui guanya amb això?
Per què ho fan, llavors? 
Perquè és moda. Tenen la idea que el goteig és més eficient, i pot ser així, depenent de com es definesca. Tal vegada en el cas d’una planta d’aigua, però amb menys pluja i menys recarrega? No té cap solta.
En quin moment l’horta va deixar de ser part de la vida dels valencians?
Això és complicat i interessant, i, en part, no és un problema exclusivament valencià. Les persones que viuen en ciutats mostren un gran desconeixement del món agrari. La peculiaritat del cas de les hortes periurbanes és que, com que no estan allunyades de la ciutat, hauria estat prou simple ensenyar als nens quin és el valor de l’horta. L’horta de Campanar, que va ser destruïda fa uns anys, quan era en peu es trobava molt prop de la ciutat, s’hi podia passejar amb la intenció d’informar, sobretot, els joves en edat escolar i així reconfigurar la consciència de l’horta. La pregunta és per què els dirigents, els alcaldes i regidors, i la mateixa gent que promovia la restauració de la Llotja, per exemple, no es van adonar que l’horta també és un artefacte cultural, un ambient construït que era la base de la riquesa de la València medieval. Això no ho entenc. En algun moment, quan creix la ciutat, es torna impossible pagar la pujada del valor de l’habitatge. És un procés quasi natural, calia intervenir-hi, però això no va passar perquè els diners fàcils són una temptació. El que feia falta era un pla verd que tinguera en compte aquests espais. S’hauria pogut, d’una manera organitzada i deliberada, salvar una part substancial de l’horta medieval. En general, no afavoresc el manteniment del reg tradicional perquè siga històric sinó perquè funciona i perquè és més econòmic que no l’alternativa que es proposa. L’entubament és una empresa perillosa i una despesa inútil.

El rector de la Universitat de València, Esteban Morcillo, amb Thomas Glick durant l’acte d’investidura com a doctor honoris causa.
© M. Lorenzo
Quant al Tribunal de les Aigües, que l’any passat va ser declarat Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat…
Sempre es parla del Tribunal de les Aigües. Es diu que és la grandesa de València, sense cap consciència que el Tribunal desapareixerà amb l’horta. Simplement, hi ha massa diners implicats en l’expansió de la ciutat. Sense cap intervenció estatal, el Tribunal també deixarà de funcionar.
La recepció de la teoria de Darwin en un determinat país és un tema que sempre recorre les seues investigacions. De fet, la Universitat de València acaba de reeditar el seu llibre Darwin en España (PUV, 2010). De tots els aspectes d’aquesta matèria que hi ha tractat, quin és el que més li va impactar?
El que més es destaca és que a Espanya l’escissió entre darwinistes i antidarwinistes era total, amb catòlics a un costat i anticatòlics a l’altre, amb molt poca matisació. Hi havia unes poques persones catòliques (naturalistes creients i fins i tot capellans) que entenien que, si més no, la microevolució era veritat; però n’eren molt poques. En canvi, a Uruguai, el catolicisme era més dèbil com a institució. Hi havia molts immigrants anglesos, tots darwinistes, a pesar de ser creients, perquè a Anglaterra no hi havia una contradicció absoluta entre ser creient i darwinista. Per tant, el debat era molt més ampli que a Espanya. A Espanya era un diàleg de sords. Cada costat no sentia i no volia sentir el que deia l’altre. És molt interessant perquè hi va haver una sèrie de debats, sempre amb les mateixes persones: catòlics contra anticatòlics. Sempre els mateixos tipus de gent amb els mateixos resultats. Llavors, per què tenir aquests debats quan es coneix per endavant què dirà cada individu? Deu ser una mena de ritu per a enfortir les seues tropes, un valor purament ideològic, sense cap contingut científic. Era simplement, per als darwinistes, una arma per a batre’s amb els seus enemics catòlics.
L’origen de les espècies va ser traduït per primera vegada a l’espanyol ací a Espanya. Quin grau d’influència va tenir la recepció de la teoria de l’evolució a Espanya en la forma en què es va rebre a Amèrica Llatina?
La polèmica darwinista va aparèixer en tots els països llatinoamericans (a excepció de Paraguai), però no al mateix temps. A Brasil hi havia una relació clara entre republicanisme i darwinisme, i aquelles persones no eren del tot atees. L’adaptació del darwinisme es veia més com un senyal de progrés. Aquest element no va aparèixer a Espanya. Paraguai és interessant perquè allí no hi havia aquest debat. En les eleccions d’inicis del segle xx els candidats en renegaven: «Per què no es parlava de Darwin ací? Som tan primitius!» El debat va sorgir més recentment. En els països amb grans poblacions indígenes (Mèxic, Brasil, Colòmbia, Perú…), en canvi, hi havia persones més o menys darwinianes que pensaven que del mestissatge en resultava la degeneració dels blancs. D’altra banda, gent com José Vasconcelos sostenia que els indis eren més evolucionats que no els blancs. Llavors, els indis van polaritzar el diàleg darwinià. Calia definir què vol dir el darwinisme respecte al mestissatge, i hi havia tota una gamma de contestacions. 
L’any passat, el Vaticà va declarar que la teoria de l’evolució no era incompatible amb les seues creences…
Sí, per fi!
I que mai no l’havia condemnada. 
He escrit un llibre sobre això: Seis católicos evolucionistas (BAC, 2010), que acaba d’eixir. En general, amb unes excepcions no gaire importants, el Vaticà no va declarar el darwinisme una heretgia perquè li feia por que es repetira un cas com el de Galileu. En l’antidarwinisme catòlic es repetia un procés en moltes ciutats en què el bisbe condemnava el darwinisme i declarava que els fidels havien d’entregar els seus llibres darwinistes. Això creava la impressió que hi havia una política de l’Església, però la política no era del Vaticà, sinó de bisbes locals. No vull excusar aquella gent, però, com a fenomen, no s’atrevien a posar Darwin en la llista de llibres prohibits. No obstant això, en els llibres de text dels seminaris i en la formació dels capellans, eren pragmàticament antidarwinistes. Però, majoritàriament, els cardenals no volien arriscar la reputació de l’Església.

Stefania Gozzer. Estudiant de Periodisme de la Universitat de València.
© Mètode 67, Tardor 2010.

Terra amarga

Us reproduïm l'article que ha signat el professor d'Història de l'Art Albert Ferrer Orts al diari Levante.
.
Quan la terra de llaurar de l´Horta corre el perill de convertir-se en una crosta improductiva, principalment per l´acció de la pluja, l´agricultor ha de posar remei obrint-la per mitjà de solcs que l´oxigenen i que permeten repetir el miracle de la vida. Així és i així ha estat durant segles.
Aquest espai singular que envoltava València, avui un lànguid record del que fou en el passat, es troba per la pròpia acció de l´home en vies d´extinció. Bé és cert que ni l´horta sempre ha sigut la mateixa ni tampoc els encarregats de donar-li llustre secularment, però el fet que aviat puga desaparéixer –i, amb ella, una forma d´entendre el món- ha de posar-nos en alerta.
Potser conscients que el cinturó natural i rebost del cap-i-casal i de la seua àrea metropolitana estan en plena decadència, pel creixement desmesurat d´aquell i dels pobles veïns, la Generalitat ha posat en marxa el Pla d´Acció Territorial de l´Horta, en què es convida als ajuntaments, les associacions i entitats locals i els ciutadans (en especial els llauradors) a participar-hi activament.
Camps, conreus, arbres, arbusts i flora, fauna, séquies, motors, camins i sendes que, miraculosament, hi resten juguen segurament la darrera partida en un tauler d´escacs que mai ningú haguera imaginat fa només unes dècades. Els seus perpetus vigilants, qui ho anava a dir!, s´han mantingut per convicció en un medi que ja no els correspon però decidits a caure en silenci i honor, l´únic tresor de què fan gala atesa la penúria que dissortadament els singularitza a hores d´ara.
Mentrestant, un paratge natural sense igual declina davant la potència urbanitzadora i la inèrcia economicista d´una societat que (no ens enganyem) l´ha rebutjat quan ja no li ha interessat. Curiosa circumstància en un país en què, sobtadament, l´ecologisme, els ecoparcs per a la reutilització, el reciclatge i la reducció (les tres «R») o les depuradores semblen el non plus ultra educacionalment parlant.
En fi, un desgavell més en un país de flagrants contradiccions.