Les artèries de l'horta

Paisatge i paisanatge: Toni Torà, guarda de la séquia Real de Montcada en el tram entre Paterna i Godella
VICENTE LLADRÓ / Las Provincias

Toni va amb presses. L'aigua havia d'haver entrat a la Séquia de Montcada a les sis del matí i s'ha endarrerit a les dues de la vesprada. A més, a la veïna séquia de Tormos van a realitzar-hi unes obres i necessiten mantenir el canal sec, per la qual cosa han avisat perquè agafen la seua part. Aixina que el cabal pujarà a quatre metres cúbics i mig per segon i cal espavilar-se per distribuir l'aigua i que tot vaja bé. S'acumula la faena i no hi ha temps a perdre.
Ens hem citat en el vell escorxador de Godella, que ara es destina a finalitats culturals. Toni no diu "matadero" [com el periodista], sinó 'escorxador'. També crida l'atenció quan pronuncia altres paraules en un valencià més ortodox i acadèmic de l'habitual per ací, com 'gaudir', o 'mileurari', quan parla del seu fill, Pau, que ja viu pel seu compte, tot i ser encara mileurista, com tants joves. A més, no se li nota forçat, li ix natural aquest valencià més pur que sona tan bé. Després entendrem per què, quan explique que la seua dona, Amparo, és filòloga i professora de valencià, «i com sempre em corregix, procure parlar millor, i m'agrada».
Al costat del vell escorxador hi ha els horts urbans organitzats per l'ajuntament de Godella. Han anat a més i estan cuidats. A aquesta hora del final de la vesprada es troben plens de nous hortolans, en plena faena. Toni s'acosta i els diu que ja poden posar-se a regar. Fa un moment, la sèquia, que passa pel costat, estava quasi seca, però ara es nota que va pujant el cabal.
Toni Torà Giner és guarda de la séquia de Montcada, de la Reial Séquia de Moncada, com acostuma a corregir el seu president, Francisco Romeu, recordant que és reial pels privilegis concedits per Jaume I, fa quasi vuit segles.

Nou guardes i un 'torner'

Toni és un dels deu guardes d'aquesta comunitat de regants que abasta 30 pobles i 13 pedanies, des de l'assut sobre el Túria al terme de Paterna, un poc més amunt d'on creua l'autovia del 'by pass', fins als camps entre Puçol i Port de Sagunt. A ell li correspon precisament el tram entre Paterna i Godella, abastant enmig Carolines, Benimàmet, Beniferri i Burjassot.
És un guarda 'itinerant', dels nou que acompanyen l'aigua i maniobren per distribuir-la bé. Vuit s'encarreguen de trams successius voltant de Montcada, Meliana, Albalat dels Sorells, Museros, Massamagrell, El Puig i Puçol. El desé és el 'guarda torner', el que els coordina a tots.
La sèquia discorre entre una escola pública i la del Sagrat Cor. Toni accedix per ací fins al voltant del vell molí de Godella. Per entendre'ns, una enorme comporta que reté el cabal. Per alçar-la del tot són necessàries 350 voltes d'una maneta que el guarda s'acobla a l'engranatge, per anar obrint o tancant, segons convinga. Ara toca obrir perquè vindrà més aigua, no siga que es desborde, però tampoc cal alçar de colp, perquè es generaria una ona. Cal actuar amb diligència i molt coneixement.
Toni coneix cada viarany de la seua demarcació com el seu propi palmell. Circula pels laberíntics camins hortolans gairebé de forma automàtica, i entre mitjanes d'uns i altres reductes d'hortes talla per tramades urbanes. Conforme passa pels camps va deduint el que caldrà fer. «Ací -diu per exemple- van regar la setmana passada aquests horts de tarongers i no els tornaran a regar ara, sinó passades tres setmanes; aquestes parcel·les estan abandonades, aquelles cols ja s'han regat, i les plantonadas del costat, després no ha de quedar ningú pendent en aquest ramal, hauria cridat, i no es veuen cotxes. Aixina que pot tancar la portella corresponent. I de seguida, a maniobrar sobre un altre entorn, aquest de 800 voltes, al costat del vell Molí del Batà de Paterna.
A poc a poc anem veient com apareix una horta més degradada. El paisatge cuidat de Godella ha donat pas a un altre amb camps i edificis abandonats, alguns es van incendiar, les parets amb grafits, i en les motes i voltants de la sèquia s'ha de mirar amb compte on es posa el peu, perquè està ple de caques de gossos. Sembla com si tots els propietaris de cans paterners els portaren per ací.
Toni corrobora que aquesta part és més conflictiva. També pel tipus d'agricultors que hi ha. Escassegen més els professionals, s'han fet vells i ho han deixat, no hi ha continuïtat familiar. El seu buit ho van omplint en part aficionats que planten hortalisses en parcel·les que estaven incultes, sovint amb permís dels amos, a voltes en règim de lloguer, i també és notable la proliferació de camps d'alfals. L'auge de les quadres de cavalls de tot tipus (de passeig, equitació, tir i arrossegament, pura raça, etc.) ha fet que augmente la demanda de farratge, i com que hi ha sequera a tot Espanya i el transport ha pujat tant, resulta més rendible plantar alfals prop, sobretot si hi ha aigua gratis i abundant. Diuen que la bala d'alfals es cotitza a més de quatre euros.

Claus i cadenats

Arriba un jove que li demana ajuda. Vol regar l'alfals però no porta clau per obrir el cadenat de la portella. Toni es queixa de la manca de previsió i busca a la furgoneta la clau doble corresponent. Acumula desenes de claus. Portelles i vàlvules estan assegurades amb cadenats i la seua faena és anar obrint aquestes derivacions segons calga, per tancar-les quan s'acaben els torns de reg. Alhora, va alçant els torns sobre el canal per anar deixant passar el cabal. Resumeix així la tasca de bon govern: «Es tracta que no es quede sense aigua ningú que l'espere, però que no sobre, que no es perda, que seguisca el seu curs fins al final, i quan s'acabe, torna a començar el torn per dalt ». I aixina successivament.
Al costat del voltant del Molí de la Penya, a prop del col·legi de La Salle, uns nens naden a la sèquia plena d'aigua i la seua mare els riu la gràcia tot i el perill. Toni ho lamenta, però advertix que «ja no val la pena dir-los res, perquè damunt  t'insulten, t'humilien, et trenquen els cadenats o els omplen de cola ... Hi ha molt vandalisme, i un deteriorament incessant. No és ja robar, sinó trencar perquè sí, i no hi ha autoritat que ho frene».