.
Aquest espai singular que envoltava València, avui un lànguid record del que fou en el passat, es troba per la pròpia acció de l´home en vies d´extinció. Bé és cert que ni l´horta sempre ha sigut la mateixa ni tampoc els encarregats de donar-li llustre secularment, però el fet que aviat puga desaparéixer –i, amb ella, una forma d´entendre el món- ha de posar-nos en alerta.
Potser conscients que el cinturó natural i rebost del cap-i-casal i de la seua àrea metropolitana estan en plena decadència, pel creixement desmesurat d´aquell i dels pobles veïns,
Camps, conreus, arbres, arbusts i flora, fauna, séquies, motors, camins i sendes que, miraculosament, hi resten juguen segurament la darrera partida en un tauler d´escacs que mai ningú haguera imaginat fa només unes dècades. Els seus perpetus vigilants, qui ho anava a dir!, s´han mantingut per convicció en un medi que ja no els correspon però decidits a caure en silenci i honor, l´únic tresor de què fan gala atesa la penúria que dissortadament els singularitza a hores d´ara.
Mentrestant, un paratge natural sense igual declina davant la potència urbanitzadora i la inèrcia economicista d´una societat que (no ens enganyem) l´ha rebutjat quan ja no li ha interessat. Curiosa circumstància en un país en què, sobtadament, l´ecologisme, els ecoparcs per a la reutilització, el reciclatge i la reducció (les tres «R») o les depuradores semblen el non plus ultra educacionalment parlant.
En fi, un desgavell més en un país de flagrants contradiccions.
