Us reproduïm, pel seu interés, l'entrevista apareguda a la revista Mètode
Era la dècada dels cinquanta i el nord-americà
Thomas Glick i els seus pares recorrien amb cotxe el trajecte que va de
Saragossa a Madrid. Els paisatges de Castella, que tant han inspirat
personatges de la talla d’Azorín i Antonio Machado, van corprendre
profundament el jove de quinze anys, despertaren el seu interès per
aquell país llunyà, al qual tornaria una vegada i una altra a la cerca
d’estudi i coneixement. Avui, Glick és professor d’Història Medieval en
la Universitat de Boston i acaba de ser nomenat doctor honoris causa per la Universitat de València.
Glick fa més de quaranta anys que ve a Espanya per
realitzar investigacions sobre la recepció de les idees científiques,
principalment el darwinisme, la psicoanàlisi i la teoria de la
relativitat. En els últims anys, ha dedicat la seua atenció a l’estudi
de la història de la tecnologia a València, sobretot la dels regadius, i
ha esdevingut un incansable defensor de l’horta valenciana. És membre
de prestigioses institucions, com la Reial Acadèmia de Bones Lletres de
Barcelona i la Societat Espanyola d’Història de la Ciència, entre
altres. La seua labor com a hispanista ha estat reconeguda amb guardons
com el premi internacional Geocrítica 2004, el premi crítica Serra d’Or
d’investigació del 1987 i la medalla acadèmica de la Societat Mexicana
d’Història de la Ciència.
Entre l’atrafegament dels compromisos i assajos per a la cerimònia d’investidura com a doctor honoris causa, el professor Glick aconsegueix trobar temps per respondre unes preguntes a Mètode.
Assegut amb la seua dona i un amic a la terrassa d’un bar, el
professor compleix amb la seua promesa de portar un barret estil cowboy
per poder ser reconegut amb facilitat. «Ja ningú no en porta, de
barret», lamenta, i és que Glick, com tot historiador, no pot evitar
sentir una certa nostàlgia pel passat.
Què significa per a vostè la distinció que ha rebut avui en la Universitat de València?
Trobe
que la meua carrera ha estat distingida per haver estat associat a
aquesta universitat per més de cinquanta anys. És poc comú establir una
relació amb una universitat aliena a la teua durant tant de temps. És
per això que per a mi és un honor extraordinari. Un honoris causa
en una universitat amb què no tens connexió no té sentit. Com que em
jubilaré d’ací a poc, és un final de carrera magnífic. Em fa la sensació
que he fet alguna cosa d’importància.
Com és la vida d’un historiador?
És com si em pagaren per practicar el meu hobby.
A més, he tingut la sort d’haver connectat amb un grup de col·legues
en aquesta universitat. Les invitacions constants a congressos i altres
esdeveniments ens van obligar a comprar una casa ací, perquè no podíem
gastar tant en hotels. Així doncs, en vam aconseguir una en un poblet
anomenat Gorga, prop de Cocentaina.
Moltes persones acaben la carrera
d’història convençudes que només tenen possibilitat en l’ensenyança. Al
començament, li va ser molt difícil aconseguir el finançament per als
seus projectes?
No, era
fàcil. No trobe que ho siga ara, però ho era llavors. Quan vaig tornar
de Barcelona als Estats Units, el govern pagava a alumnes per estudiar
llengües no corrents sense exigir-los res. A mi em van pagar durant dos
anys. Després, em van donar una altra beca per venir ací a realitzar
les meues investigacions. Això era enmig d’una expansió dels sistemes
universitaris als Estats Units. Es creaven nous llocs constantment.
Això va acabar al voltant de l’any 72 o 73. Les universitats estaven en
fase d’expansió. Hi havia diners. Recorde que en la Universitat de
Texas, la meua primera ocupació en l’Institut d’Estudis
Llatinoamericans, el director un dia va baixar les escales cridant: «Hi
ha algú que necessite diners?»
Quant a València, en l’última entrevista que va concedir a Mètode, li va donar quinze anys de vida a l’horta. Ja n’han passat set. La situació ha millorat?
Això
ho pots verificar amb els teus propis ulls. És horrible el que està
succeint. No hi ha cap consciència en el públic en general que les
hortes periurbanes són molt rares. A Damasc, l’horta pràcticament és
morta, a Palerm hi havia una horta que ja no existeix. Per a mi és com
presenciar l’extinció d’una espècie; en aquest cas, aquesta espècie és
un tipus d’assentament humà històricament molt important, i és una
llàstima que no s’haja preservat ni un sector com a Recinte Històric
Nacional, per exemple.
Les raons per a conservar-la són més aviat de caràcter històric?
Les
sèquies tradicionals han estat demonitzades com a deficients:
malbaraten aigua, etc. Però ací succeeix una cosa molt curiosa, la
idea dominant ara entre els agrònoms és que s’han d’eliminar les
sèquies superficials, entubar l’aigua i fer reg de goteig. Ací hi ha
dos problemes. El primer és que això interfereix en la recàrrega
natural de recursos aqüífers, que es fa gràcies a la filtració d’aigua
en aquests camps de reg. El segon, es relaciona amb
l’evapotranspiració. L’aigua s’evapora, la qual cosa permet la pluja; i
el científic Millán Millán ha demostrat que en aquestes últimes
dècades, de seguida que s’abandonen les superfícies amb regadius
funcionals per l’expansió de la ciutat o la dessecació de terres
marjals, el resultat és menys pluja. Això és contraproduent. Si es
prossegueix amb l’entubament, la pluja serà encara menor i caurà en
llocs diferents d’aquells en què queia anteriorment. És un desastre.
Potser és massa tard per a l’horta. A la ribera del Xúquer començaran
l’entubament sense cap seguretat que la producció tindrà un increment, i
a un gran cost. Mantenir les sèquies tradicionals, en canvi, no
representa un cost. Qui guanya amb això?
Per què ho fan, llavors?
Perquè
és moda. Tenen la idea que el goteig és més eficient, i pot ser així,
depenent de com es definesca. Tal vegada en el cas d’una planta
d’aigua, però amb menys pluja i menys recarrega? No té cap solta.
En quin moment l’horta va deixar de ser part de la vida dels valencians?
Això
és complicat i interessant, i, en part, no és un problema
exclusivament valencià. Les persones que viuen en ciutats mostren un
gran desconeixement del món agrari. La peculiaritat del cas de les
hortes periurbanes és que, com que no estan allunyades de la ciutat,
hauria estat prou simple ensenyar als nens quin és el valor de l’horta.
L’horta de Campanar, que va ser destruïda fa uns anys, quan era en peu
es trobava molt prop de la ciutat, s’hi podia passejar amb la intenció
d’informar, sobretot, els joves en edat escolar i així reconfigurar la
consciència de l’horta. La pregunta és per què els dirigents, els
alcaldes i regidors, i la mateixa gent que promovia la restauració de
la Llotja, per exemple, no es van adonar que l’horta també és un
artefacte cultural, un ambient construït que era la base de la riquesa
de la València medieval. Això no ho entenc. En algun moment, quan creix
la ciutat, es torna impossible pagar la pujada del valor de
l’habitatge. És un procés quasi natural, calia intervenir-hi, però això
no va passar perquè els diners fàcils són una temptació. El que feia
falta era un pla verd que tinguera en compte aquests espais. S’hauria
pogut, d’una manera organitzada i deliberada, salvar una part
substancial de l’horta medieval. En general, no afavoresc el manteniment
del reg tradicional perquè siga històric sinó perquè funciona i perquè
és més econòmic que no l’alternativa que es proposa. L’entubament és
una empresa perillosa i una despesa inútil.
El rector de la Universitat de València, Esteban Morcillo, amb Thomas Glick durant l’acte d’investidura com a doctor honoris causa.
© M. Lorenzo
Quant al Tribunal de les Aigües, que l’any passat va ser declarat Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat…
Sempre
es parla del Tribunal de les Aigües. Es diu que és la grandesa de
València, sense cap consciència que el Tribunal desapareixerà amb
l’horta. Simplement, hi ha massa diners implicats en l’expansió de la
ciutat. Sense cap intervenció estatal, el Tribunal també deixarà de
funcionar.
La recepció de la teoria de Darwin
en un determinat país és un tema que sempre recorre les seues
investigacions. De fet, la Universitat de València acaba de reeditar el
seu llibre Darwin en España (PUV, 2010). De tots els aspectes d’aquesta matèria que hi ha tractat, quin és el que més li va impactar?
El
que més es destaca és que a Espanya l’escissió entre darwinistes i
antidarwinistes era total, amb catòlics a un costat i anticatòlics a
l’altre, amb molt poca matisació. Hi havia unes poques persones
catòliques (naturalistes creients i fins i tot capellans) que entenien
que, si més no, la microevolució era veritat; però n’eren molt poques.
En canvi, a Uruguai, el catolicisme era més dèbil com a institució. Hi
havia molts immigrants anglesos, tots darwinistes, a pesar de ser
creients, perquè a Anglaterra no hi havia una contradicció absoluta
entre ser creient i darwinista. Per tant, el debat era molt més ampli
que a Espanya. A Espanya era un diàleg de sords. Cada costat no sentia i
no volia sentir el que deia l’altre. És molt interessant perquè hi va
haver una sèrie de debats, sempre amb les mateixes persones: catòlics
contra anticatòlics. Sempre els mateixos tipus de gent amb els mateixos
resultats. Llavors, per què tenir aquests debats quan es coneix per
endavant què dirà cada individu? Deu ser una mena de ritu per a
enfortir les seues tropes, un valor purament ideològic, sense cap
contingut científic. Era simplement, per als darwinistes, una arma per a
batre’s amb els seus enemics catòlics.
L’origen de les espècies va
ser traduït per primera vegada a l’espanyol ací a Espanya. Quin grau
d’influència va tenir la recepció de la teoria de l’evolució a Espanya
en la forma en què es va rebre a Amèrica Llatina?
La
polèmica darwinista va aparèixer en tots els països llatinoamericans
(a excepció de Paraguai), però no al mateix temps. A Brasil hi havia
una relació clara entre republicanisme i darwinisme, i aquelles
persones no eren del tot atees. L’adaptació del darwinisme es veia més
com un senyal de progrés. Aquest element no va aparèixer a Espanya.
Paraguai és interessant perquè allí no hi havia aquest debat. En les
eleccions d’inicis del segle xx els
candidats en renegaven: «Per què no es parlava de Darwin ací? Som tan
primitius!» El debat va sorgir més recentment. En els països amb grans
poblacions indígenes (Mèxic, Brasil, Colòmbia, Perú…), en canvi, hi
havia persones més o menys darwinianes que pensaven que del mestissatge
en resultava la degeneració dels blancs. D’altra banda, gent com José
Vasconcelos sostenia que els indis eren més evolucionats que no els
blancs. Llavors, els indis van polaritzar el diàleg darwinià. Calia
definir què vol dir el darwinisme respecte al mestissatge, i hi havia
tota una gamma de contestacions.
L’any passat, el Vaticà va declarar que la teoria de l’evolució no era incompatible amb les seues creences…
Sí, per fi!
I que mai no l’havia condemnada.
He escrit un llibre sobre això: Seis católicos evolucionistas (BAC, 2010), que
acaba d’eixir. En general, amb unes excepcions no gaire importants, el
Vaticà no va declarar el darwinisme una heretgia perquè li feia por
que es repetira un cas com el de Galileu. En l’antidarwinisme catòlic
es repetia un procés en moltes ciutats en què el bisbe condemnava el
darwinisme i declarava que els fidels havien d’entregar els seus llibres
darwinistes. Això creava la impressió que hi havia una política de
l’Església, però la política no era del Vaticà, sinó de bisbes locals.
No vull excusar aquella gent, però, com a fenomen, no s’atrevien a posar
Darwin en la llista de llibres prohibits. No obstant això, en els
llibres de text dels seminaris i en la formació dels capellans, eren
pragmàticament antidarwinistes. Però, majoritàriament, els cardenals no
volien arriscar la reputació de l’Església.
Stefania Gozzer. Estudiant de Periodisme de la Universitat de València.
© Mètode 67, Tardor 2010.
